No hi ha després, ni abans. No hi ha demà, ni ahir. Hi ha l’ara. El que siguis capaç d’imaginar i compartir amb ella. Si la saludes amb un somriure, et correspon. La teva alegria és la seva. Entén els tons amb què li parles. La vibració de l’amor li arriba perfectament. La capta. També la del neguit, la de l’exigència. I davant d’aquestes es revolta i s’enfada.

Diuen que està malalta, d’una malaltia que quasi ningú no sap pronunciar, però jo crec que conrea saviesa. Des dels seus silencis i les seves absències, a través dels seus ulls i el seu somriure, transmet coneixements que es canalitzen per fils invisibles i només t’arriben si ets capaç de seguir vibrant en l’amor, sense deixar que el degoteig incansable de paraules, frases i idees repetides a l’atzar, trenquin el corrent que s’ha establert entre vosaltres. Una abraçada, una carícia, el frec suau de la pell, una mirada dolça, un somriure net, la respiració pausada… la connexió flueix.

Acostumem a ubicar els records en el passat. Són la nostra fugida nostàlgica. Alló que ja va ser i ja ha passat, memòries que compartim en la intimitat o que frisem per oblidar quan ens danyen o entristeixen. El que no acostumem a fer, però, és buscar en ells informació que ens ajudi a conèixer-nos o a entendre’ns millor. Però poden fer-ho. Read the rest of this entry »