El procés de dol:
El camí que va del dolor a la serenitat

Una de les coses que han ajudat l’Emi Armengol a fer el seu procés de dol pel seu fill Oriol és escriure aquest llibre on comparteix amb nosaltres primer el seu dolor, patiment i tristesa per la seva mort i absència, i després el llarg camí d’aprendre a viure una nova vida sense ell, fins arribar a la serenor i a sentir l’amor profund pel fill amb tota la intensitat i sense dolor.  Un llibre que commou, dóna la mà i és una font d’inspiració per a totes les persones que es troben vivint aquesta terrible experiència.

Quan es mort una persona estimada, especialment un fill, però també pot ser la parella o una persona amb la qual estem profundament units, el món sencer sembla perdre el sentit, tota la nostra existència es posa de cap per avall i ni tant sols sabem ser nosaltres mateixos perquè una part molt important del nostre ésser ha desaparegut o no hi sabem connectar. Ens sentim incomplets, estranys, perduts i profundament ferits. El dolor és tan gran que el podem sentir fins i tot físicament.

Comptar amb l’experiència d’altres persones que han passat pel mateix, sentir el seu escalf i la seva serenitat quan ens diuen que després d’aquest daltabaix un dia tornarem a somriure i a estimar la vida és, sens dubte, un consol motivador. I això és el que trobem en el llibre d’ Emi Armengol  “Una cadira buida”: La serenitat d’algú que ha sabut convertir en amor el seu dolor més profund.

Quan aprenguem que podem continuar estimant-lo , el sentirem amb nosaltres sense dolor. Això és perquè l’estimació no té temps ni espai”.

Paraules d’ahir i d’avui

Emi Armengol va perdre el seu fill petit, l’Oriol, en un accident al mar, pocs dies abans  que el noi fes 24 anys. En aquest llibre ens explica com va viure els primers moments, els primers mesos i anys, amb les seves dates assenyalades, la tornada a la feina, la relació amb la seva parella i el seu fill gran…  I també el procés que va viure per passar des del dolor més profund a la serenitat.

El relat de l’Emi és serè, han passat 10 anys des de l’accident i ella ha fet un camí important des d’aleshores. Però també és emotiu i franc, perquè a les paraules noves s’afegeixen, esquitxades al llarg de les pàgines, paraules escrites en moments difícils, són fragments del diari que va anar escrivint al llarg dels mesos i anys del seu procés de dol i que és una de les eines que li han servit per reeixir.

Sóc estranyament feliç des del moment que vaig sentir el fill amb mi, sense dolor”

Les etapes del dol i les eines

Cada persona viu el dol d’una manera diferent,  en funció dels seus recursos i les seves creences, depenent del camí que hagi fet en la vida i de tot allò que ha recollit i que en un moment tan desolador com aquest  pot recuperar i emprar per tirar endavant en la nova existència, per tornar a trobar sentit a la vida, ara sense aquella persona estimada.

Tenint en compte això, l’Emi també ens parla de les diferents etapes del dol, sense aprofundir-ne, però assenyalant-les com a importants de ser viscudes per tal d’arribar al final del procés amb serenitat: l’estat de xoc, la negociació, la negació, l’anomenada “depressió”, la recuperació i l’acceptació.

I també comparteix amb nosaltres les eines que li han servit i ajudat per tirar endavant: alguns llibres, escriure, pintar, la música… I també els grups de dol, els amics, la família, la natura…

Ajuda  pensar que quan acabeu aquest procés de dol us sentireu inexplicablement serens”

Sobre l’autora

Emi Armengol és llicenciada en filologia catalana i s’ha dedicat bàsicament a la docència, tot i que de manera intermitent a partir de la mort del seu fill Oriol.

Col·labora des de fa anys amb l’Associació “Un nou horitzó”, de Ripollet, ha intervingut en diversos programes de ràdio i també ha participat en algunes xerrades per explicar la seva experiència.

Teniu dret a somriure i a riure”

Una cadira buida
Sempre ets amb mi encara que hagi passat el temps
Emi Armengol
Pagés editors
15 €

Temes relacionats:

. “Volver a vivir”, de Mercè Castro. Diari del primer any de la mort d’un fill.

. Entrevista amb Mercè Castro: “El que anomenem mort és només un pas evolutiu”.

. Llibre:  “Deixa’m plorar”, d’Anji Carmelo.