“El que anomenem mort
és només un pas evolutiu”

Entrevista a Mercè Castro, periodista i creadora del bloc
“Cómo afrontar la muerte de un hijo”

A la nostra societat la mort és encara un tabú. No en parlem perquè ens fa por i la por no té mesura, pot créixer fins a engolir-nos completament. En el cas de la mort, a més, ens trobem en un atzucac, tots hi haurem de passar, per la nostra segur, i és molt probable que també per la d’algun ésser estimat. Per Mercè Castro, autora del llibre “Volver a vivir”, per deixar de tenir por a la mort hauríem de començar per no negar-la i després sembrar i recollir molt d’amor. Ens ho explica en aquesta entrevista.

Mercè Castro és periodista i autora del llibre “Volver a vivir”, un sincer i colpidor diari en el qual comparteix l’experiència de com va viure el primer any de dol després de la mort del seu fill gran, l’Ignasi.

La Mercè també és la creadora del bloc “Cómo afrontar la muerte de un hijo” i, des de fa un temps, imparteix cursos, seminaris i conferències sobre la mort i el dol. La seva mirada sobre aquests processos resulta molt càlida i amorosa i, sens dubte, reconfortant.

Diferents dimensions

• Crec que ets d’aquelles persones que pensa que la mort no existeix, com l’entens tu?

El que anomenem mort és només un pas evolutiu. Mor el cos físic, però la nostra essència és eterna. En néixer venim a aquesta realitat i en morir entrem en una altra dimensió.

• Creus que Occident, en general, li ha girat l’esquena a la mort? Per desconeixement, per por?

Preferim ignorar-la perquè ens fa por. La por als canvis, i la mort és un canvi profund, bloqueja la nostra capacitat de coneixement.

Com més intentem amagar la por, més gran es fa”.

Tots hi haurem de passar

• Com passa sovint, una manera de vèncer allò que temem és amb coneixement, com ens podem apropar al coneixement de la mort?

D’entrada, no negant-la. La mort és un acte natural pel qual hem de passar tots. Quan prenem consciència de la mort gaudim més de la vida.

• Què ens poden ensenyar altres cultures sobre aqueste tema?

Els budistes tenen més integrada la mort. “El libro tibetano de la vida y de la muerte” és un bon manual.

. Es poden fer pràctiques per a una bona mort?

Viure cada dia, amb consciència plena, com si fos l’últim, és una bona manera de preparar-se.

Donar i rebre amor

• Què els diries a les persones que temen morir-se o que pensen que no podran suportar la mort de les seves persones estimades?

Que la mort és més dolça quan ens permetem, de forma quotidiana, donar i rebre amor. Perquè quan arriba l’últim moment, l’únic important, el que ens dóna pau, és l’amor que hem estat capaços de donar i rebre. L’anhel íntim dels moribunds és aconseguir el perdó de les persones que han ferit, incloses elles mateixes.

• Què podem esperar d’un curs sobre la mort?

Per a mi l’essencial dels cursos que dono és que les persones surtin amb un sentiment més d’amor cap a la vida.

El dolor és inevitable, forma part de la vida, jo em dirigeixo a les persones que volen transformar la por i el dolor en serenitat i alegria”.

Quan es mor un fill

• La mort va íntimament relacionada amb el dol. Tu vas perdre el teu fill gran, l’Ignasi, i això va trasbalsar totalment la teva vida, com et sents avui?

La mort d’un fill i de qualsevol ésser molt estimat et posa davant l’abisme. Tens dues opcions: quedar-te atrapat en la por, el ressentiment, la ràbia i el dolor, la qual cosa que suposa morir en vida, o decidir transformar-te en una persona més serena i amorosa. La segona opció requereix un treball interior profund, però permet renéixer convertida en una persona millor.

•Anys desprès de la mort de l’Ignasi vas escriure “Volver a vivir”, un llibre on expliques l’experiència de com vas viure el primer any de dol. Era una necessitat íntima publicar aquest llibre?

Escriure em va ajudar a distanciar-me de la voràgine d’emocions que em paralitzaven i publicar el diari que vaig escriure durant el primer any de dol m’ha permès acostar-me i encendre una petita llum en les persones que passen per una situació semblant. Ser útil als altres em reconforta, és una forma de donar sentit al que m’ha succeït.

Un bloc que acompanya

• Fa ja un parell d’anys que vas posar en marxa el bloc “Cómo afrontar la muerte de un hijo”, què et va empènyer a fer-ho?

Tenia la necessitat de compartir el que sentia. De dir a les persones que comencen un gran dol que és possible sortir reforçat. Tot i que cada dol és diferent i personal, va bé que algú que ha recorregut un camí semblant t’acompanyi. Això és el que intento fer jo al bloc: acompanyar.

• Com definiries l’experiència de compartir aquest bloc amb tantes mares i pares que han patit el mateix que tu?

L’experiència és amorosa i reconfortant.

L’amor no desapareix mai

• Hi ha una bona manera de fer un dol?

Sentir el dolor, sense retenir ni amagar-ho.

• Què els podem dir a les persones que acaben de perdre una persona estimada?

Que, en realitat, una persona estimada mai no es perd. Els llaços d’amor són indestructibles. Fa mal l’absència i cal aprendre a viure sense la presència física. Això requereix temps i paciència amb un mateix. Hi ha vegades en què un pensa que no podrà sortir de la foscor. En aquests moments crucials cal recordar a un mateix que tot passa i, sobretot, que no estem sols.

En els meus moments crítics jo recorria als meus guies, als meus àngels, a la meva força interior, a l’essència de l’amor, tant és el nom que li donem, i sempre m’han ajudat”.