“L’amor és l’energia que ens cal per sanar-nos”

Quan mor una persona famosa o coneguda els mitjans se’n fan ressò i li reten homenatge. Círia Clotet i Vidal no n’era, de famosa, però els que la vam conèixer pensem que val la pena fer públic el seu esperit de lluita i la seva increïble força i capacitat de superació, perquè difondre’ls pot ajudar a d’altres persones que estan patint el mateix que ella va patir aquests darrers anys, a tirar endavant.

Fotos: Javier Pardo

La història de la Círia és com la de tantes i tantes persones, de tantes i tantes dones. L’estiu del 2004 li van diagnosticar un càncer de mama i va passar pel dolorós procés d’una operació i també de tractaments amb quimioteràpia i radioteràpia.

Tres anys més tard, la revista Aqua, ja desapareguda, la va convidar a explicar la seva experiència en un extens reportatge dedicat a la vessant emocional del càncer de mama, en el qual també van participar altres dones afectades, així com la psicooncòloga Eva Juan.

En aquells moments la Círia estava aparentment recuperada de la malaltia i tornava a fer vida normal. Se sentia pletòrica i treballava a nivell íntim per trobar la seva pau interior i créixer com a persona.

L’entrevista amb Aqua

Círia Clotet:

“Vaig construir una nova manera d’entendre la vida, d’entendre la meva salut, d’entendre’m a mi mateixa per poder seguir endavant”

Fa tres anys li van diagnosticar un càncer de mama del que s’ha recuperat. Li ha donat un gir total al seu estil de vida, també a l’emocional, amb Txi Kung, Reiki, Meditació i Aquagym. Viu en parella i no té fills.

“La primera sensació que recordo és com de xoc, com si les paraules del metge no tinguessin contingut. Em vaig sumir en un estat d’atordiment del qual em va costar molt sortir.

De fet, com diu la doctora Shinoda Bolen en el seu llibre ‘El sentit de la malaltia’, un càncer és com baixar a l’infern. El millor és que, quan has passat per tot aquest infern, reneixes.

Aquesta malaltia per a mi ha suposat desconstruir tots els pilars del meu món, esfondrar-los i construir-ne de nous, perquè aquells no em servien. Construir una nova manera d’entendre la vida, d’entendre la meva salut, d’entendre’m a mi mateixa per poder seguir endavant.

No pensava que fos així de forta, però dos dies després del diagnòstic algú em va dir: ‘Aquesta és l’oportunitat perfecta per canviar i millorar la teva vida’, una frase que des de llavors recordo cada dia i m’acompanya.

Hi havia un camí per fer. I el vaig fer, amb perseverança, sempre en la mateixa direcció. Ara que el tractament mèdic ha acabat segueixo en l’obstinació d’assolir l’objectiu, que no és altre que trobar la pau interior que m’ajudi a ser més feliç.

En tot aquest procés he tingut la sort de poder compartir cada ‘despertar’ amb la meva parella i també d’haver conegut Canvi, una ONG fundada per ex-malalts de càncer en la qual he trobat les eines i el calor humà per poder fer aquesta transformació en què segueixo treballant “.

La recaiguda

L’octubre del 2008 el càncer va reaparèixer a l’altra mama i va suposar un fort daltabaix. Aquesta vegada la Círia va decidir no fer quimioteràpia i tampoc no va voler operar-se: “No vull morir a bocins”, deia. Era la seva opció i la va seguir fins el final, respectant sempre les que prenguessin les altres persones.

Va seguir treballant en el seu interior, buscant la pau i la serenitat; cercant perdonar i perdonar-se; perseguint estimar la vida, estimar-se a si mateixa i als altres. La seva força es feia sentir tan profundament que els qui l’envoltàvem intentàvem estar a la seva alçada, si ella lluitava, nosaltres amb ella. Si ella somreia, nosaltres també.

Els tractaments terapèutics alternatius, diversos i continuats, donaven resultats poc perdurables. Va entrar i sortir de l’hospital diverses vegades, li van fer intervencions i d’altres tractaments. De vegades hi havia una milloria que ens omplia d’esperança. Però la malaltia no semblava voler-se aturar

L’esperit Círia

Durant tot aquest temps la Círia mai no va perdre el somriure. Quan dubtava del seu treball personal buscava un reforç en les seves creences als seus llibres de capçalera, especialment en “El poder de l’ara”, d’Eckart Tolle, i “Amor sin condiciones”, de Paul Ferrini.

També llegia Osho, feia meditació Vipassana i la pràctica taoista del somriure interior, es feia auto-Reiki i prenia notes dels seus dubtes i pors per poder-ne parlar i contrastar amb les persones en qui confiava.

D’una cosa no va dubtar mai, però, i és que si hi ha una energia sanadora real és la de l’amor i que aquesta ens acompanya fins i tot quan abandonem el nostre cos físic per entrar en una nova dimensió.

La Círia va fer el seu procés personal amb enteresa i una gran dignitat, fins el final. Reclamava el dret a ser informada en tot moment i el de poder decidir el seu tractament, a preguntar tots els seus dubtes i a ser tractada amb el màxim respecte. “Estar malalta no et converteix en menor d’edat”, deia, i s’enfadava si un metge o terapeuta enlloc de parlar-li a ella directament ho feia a qui l’acompanyava.

Una de les grans motivacions de la Círia per assolir una sanació completa era trobar la pau interior i ser feliç; l’altra, poder ajudar a d’altres persones a fer el seu propi procés. A través de tot el seu aprenentatge va arribar a la conclusió que el treball personal que fem en aquest pla de l’existència, la dimensió del canvi, és vàlid per si mateix, aconseguim o no superar la malaltia. Aquesta és la gran lliçó que la Círia, sense pretendre-ho, ens va donar.

El poder de la intenció i de l’atenció, la consciència en allò que fem, ésser presents en cada moment, conrear l’amor i expressar-lo, fa que la vida tingui sentit per si mateixa, es produeixi o no la curació.

Quan es donen totes aquestes premisses mai no podrem considerar la mort com un fracàs de la persona. La mort és la continuació de la vida en un altre pla. I la millor manera d’enfrontar tant la vida com la mort és estimar i estimar-se.

El comiat

La Círia ens deixava el passat 17 d’octubre. Em va demanar personalment que donés les gràcies a totes les persones que s’havien preocupat d’ella, als metges, infermeres, al servei del PADES, als terapeutes, amics, familiars i coneguts que l’havien ajudada tenint-ne cura, enviant-li energia positiva, amor i compassió.

Gràcies a tots, doncs, de part de la Círia.
I el seu darrer missatge: “Sigueu molt feliços”.

Pel que fa a mi, l’autora d’aquest article-homenatge i companya de vida de la Círia, m’agradaria demanar-vos que la tingueu sempre en el vostre record amb amor i un somriure, i que penseu en el seu coratge quan us noteu flaquejar.

Namasté, Círia estimada