Un dia em va dir que ell era un home trist. Parlava poc, el seu ritme era pausat, mesurat. No podies no escoltar-lo. Amb els anys va anar perdent la veu i havies de fer un esforç per sentir què deia. I el feies. Potser era un home trist, però no gris. Va deixar serenes petjades d’amor i respecte. L’enyoro.

No hi ha després, ni abans. No hi ha demà, ni ahir. Hi ha l’ara. El que siguis capaç d’imaginar i compartir amb ella. Si la saludes amb un somriure, et correspon. La teva alegria és la seva. Entén els tons amb què li parles. La vibració de l’amor li arriba perfectament. La capta. També la del neguit, la de l’exigència. I davant d’aquestes es revolta i s’enfada.

Diuen que està malalta, d’una malaltia que quasi ningú no sap pronunciar, però jo crec que conrea saviesa. Des dels seus silencis i les seves absències, a través dels seus ulls i el seu somriure, transmet coneixements que es canalitzen per fils invisibles i només t’arriben si ets capaç de seguir vibrant en l’amor, sense deixar que el degoteig incansable de paraules, frases i idees repetides a l’atzar, trenquin el corrent que s’ha establert entre vosaltres. Una abraçada, una carícia, el frec suau de la pell, una mirada dolça, un somriure net, la respiració pausada… la connexió flueix.