VISIÓ NATURAL – MÈTODE BATES

“Cal acceptar la malaltia com a part del camí de la vida”

Entrevista amb Eva Juan, psicooncòloga

Del càncer se’n donen moltes xifres i se’n parla molt des del punt de vista mèdic, es publiquen els nous avenços i tractaments, les teràpies convencionals i alternatives… però poques vegades es tracta la part emocional d’aquesta malaltia i com afecta a qui la pateix i al seu entorn. Avui, a COLORS, en parlem amb la psicooncòloga Eva Juan.

Eva Juan és pionera en el tema de la psicooncologia a casa nostra. Exerceix la seva tasca amb dedicació i entusiasme a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona i també en una consulta privada.

És una persona propera, d’ampli i fàcil somriure i mirada neta, que no es cansa de fer pedagogia de la felicitat i de la responsabilitat que cadascú tenim en la pròpia. En aquesta entrevista parlem de la vertent emocional del càncer, un tema que coneix amb profunditat.

Què és la psicooncologia i quina la seva funció?

L’especialitat de psicooncologia està orientada a tot el que és el suport psico-emocional i social del malalt i de la seva família. És l’especialitat de la psicologia clínica en la malaltia crònica i, en concret, en càncer, en oncologia.

Des d’un punt de vista psicològic, què li passa a una persona quan li diagnostiquen un càncer?

Cada cas és un món i prefereixo treballar des de l’individu i no des de l’estadística. Dit això, hem de tenir en compte que un càncer, d’alguna manera, et posa en escac i mat. I la persona, evidentment, reacciona. I ho fa des del seu bagatge històric, és a dir, des d’unes variables que modulen aquesta reacció.

Aquestes variables tenen a veure amb el seu treball personal maduratiu; el seu bagatge personal respecte a aquesta malaltia o d’altres similars que ja hagi viscut, ja sigui en primera persona, ja sigui dins de la família, els amics o algú proper; i hi ha una tercera variable que per a mi és bàsica, i és si aquesta persona té una base espiritual o no la té. Aquesta variable és important perquè modula el sentit de la vida i el sentit de la malaltia.

El primer pas és acceptar

I com es comença a treballar per ajudar aquesta persona?

Cada cas s’ha de tractar amb particularitat, però, en línies generals, hi ha com unes premises bàsiques. Una d’elles és ajudar a acceptar la malaltia com a part del camí de la teva vida. Per fer això, cal fer un treball d’el·laboració i d’assimilació de tots els canvis que estan venint i dels que vindran a través d’aquesta malaltia. Uns no ens agradaran gens i d’altres, si s’enfoquen bé, seran molt enriquidors.

Primer acceptació, desprès assimilar, per més endavant reconstruir i transformar. Aquesta és el procés des del meu punt de vista”

I com es pot acompanyar aquesta persona? Com podem trobar paraules i gestos que li facin costat i que no siguin buits?

No s’ha d’oblidar que el que acompanya normalment és la parella, la família o els amics. És igual. L’important és el vincle d’unió. A partir d’aquest vincle d’unió, una persona que acompanya no ha de dir gran cosa, simplement ha de saber estar. I estar significa estar present, que vol dir mirar la persona als ulls i dir-li que tu saps el que està passant, encara que no estiguis en el mateix infern, per dir-ho d’alguna manera.

Mirar-se als ulls fa companyia

Mirar-se un mateix per dins pot ajudar en aquesta tasca de ‘fer companyia’?

Tots hem passat per un infern, sigui d’un tipus o d’un altre i una de les coses boniques de la vida és entendre mínimament aquest patiment personal que has viscut. Si l’has entès, també et podràs fer càrrec del patiment dels altres. I si tu mires als ulls a la persona que pateix “entenent”, moltes vegades no hi ha res a dir.

Les paraules no són el més important. Jo li dóno molta importància a mirar als ulls expressant: “Jo sóc aquí igual que tu, estic en el mateix patiment. Tu ho estàs passant en el teu físic i jo en l’ànima, perquè veure’t patir em parteix l’ànima “. Això no vol dir que ens n’anem els dos a l’infern. Vol dir que t’estic acompanyant i fent costat des de la comprensió total, des de l’amor profund.

És bo plorar amb el malalt?

Si s’ha de plorar, es plora, junts, perquè és una manera d’acompanyar. No passa res, pot ser alliberador, però hi ha molta por a plorar de manera sincera i oberta.

Després hi ha aspectes que es poden portar de forma més íntima o que més que compartir amb el malalt es poden viure amb els amics per tal de no sobrecarregar tant a la persona malalta. Però l’expressió emocional conjunta és important. Els dimonis, com més aviat es deixin anar, millor, perquè són les pors i les angoixes allò que ens tortura i és millor verbalitzar-les, posar-les sobre la taula.

És bo deixar que aparegui el sentit de l’humor. Això és fantàstic sempre que es pugui. Quan arribem a aquest punt ja estem transformant”.

Ajuda professional

Fins a quin punt l’ajuda d’un professional pot ser determinant per arribar a aquesta transformació?

Personalment, des de la meva mentalitat professional, crec que he de ser una porta que obri altres portes. No sóc una ajuda única, jo he de tenir un piano amb moltes tecles i veure quina és la que li anirà millor a cada persona en cada moment.

Cal obrir-se i investigar, i si pots anar coordinant amb el terapeuta diverses tècniques, doncs meravellós, perquè les solucions són múltiples, com les causes del càncer i com les persones.

És un tema d’amplitud mental. I aquí tornem al bagatge individual: no és el mateix una persona que en el seu ambient cultural té accés a moltes coses, té on mirar, amb qui parlar, que altres persones que tinguin un àmbit més reduït.

El silenci és un gran enemic del malalt. És bo contactar amb associacions de malalts, compartir els teus sentiments i les pors?

En principi jo crec que sí, que és bo parlar del tema, conèixer totes les opcions i també confrontar les recaigudes i la possible mort d’altres persones. Són esdeveniments que ens ressonaran i aquest és un treball molt important de fer, perquè ens torna a la realitat a la qual tots estem involucrats, no només si tens un càncer.

Sovint ens oblidem que tots estem en el mateix ball i aquest ball és el d’una vida molt fràgil per a tots. Si realment ens n’adonéssim, potser no fariem tantes tonteries”.

Viure l’ara intensament

La meva percepció personal és que el càncer et situa en l’ARA més profund i que tot es relativitza perquè l’enemic mortal és a casa i no pots estar per foteses. Què en penses?

En general crec que és així i que qui ho veu ràpid millor, perquè aleshores serà capaç de gaudir de la vida amb molta més amplitud. Adonar-te’n d’això et treu molta ansietat, perquè si estàs en l’ara no estàs ni en el futur ni en el passat.

És crucial i cal repetir-ho si cal mil milions de vegades: El passat ja ha passat i el futur no el sabem. Però el futur es crea en el present i, per tant, cal estar en aquest present amb tot l’ésser i això no només quan estem malalts, sinó sempre.

Potser ens ho haurien d’ensenyar de petits…

I tant! Cal educar les persones a viure en el present, perquè això ens fa més felices i la felicitat ens porta benestar, perquè si tu estàs millor tot funciona millor. Això no vol dir que estiguis exempt de malalties.

La malaltia forma part de la vida, igual que la mort, però si et sents feliç, patiràs menys sigui el que sigui el que et passi.

Som el que pensem i crec que amb això ho resumeixo tot”.

8 Responses to ““Cal acceptar la malaltia com a part del camí de la vida””

  • Conxita, maquíssima l’entrevista.
    Gràcies per expandir tant conèixement. Gràcies també a l’Eva Juan pel bé que fa.
    Petons,
    Mercè

  • Bona tarda,
    Fa un segon he acabat de llegir l’entrevista a Eva Juan. Només vull dir un parell de veritats: L’Eva és una persona completament entregada a la seva tasca i la seva tasca va més enllà de la pròpia malaltia. L’Eva ajuda al pacient a retrovar el camí, una vegada el pacient es troba a ell mateix, el deixa volar i l’anima a seguir endavant. La teràpia de l’Eva és suau, intensa i molt profunda.
    Personalment, m’ha agradat molt l’entrevista i estaria encantada de saber que l’Eva segueix compartint la seva sensibilitat amb tots nosaltres.
    Agraeixo la recepció d’aquest mail i us dessitjo el millor.
    Salutacions,

  • gloria tosar:

    “Mirar-se als ulls fa companyia” totes i tots els que hem “acompanyat” un malalt de càncer entenem perfectament el missatge.
    Sàbies paraules les de l’Eva i quant d’amor a la seva mirada!
    Una abraçada
    Glòria

  • Teresa:

    Molt interessant,
    bona feina!

Leave a Reply

PATROCINADOR

Teràpies naturals i alternatives

Retol_ok.jpg

HO HAN DIT ELS SAVIS

"Viu com si anessis a morir demà.
Aprèn com si anessis a viure per sempre".


MAHATMA GANDHI

TRADUCTOR
CASA RURAL

Vallmajor2.jpg

CALENDARI
novembre 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« oct.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930  
Darrers Tweets